Arribo a Illa Roja aquest matí de juny i la platja ja comença a omplir-se. El mar llueix tranquil, la roca vermellosa que dóna nom a la cala s’alça majestuosa davant nostre i els primers grups de naturistes ocupen la sorra. Sembla un diumenge qualsevol, però no ho és. Celebrem el Dia Mundial del Naturisme i, un any més, Illa Roja es converteix en punt de trobada de persones vingudes d’arreu de Catalunya per reivindicar, amb normalitat i respecte, una manera d’entendre la relació amb el cos i amb la natura.

Al llarg del matí, voluntaris del Club Català de Naturisme i de l’Associació Nudista-Naturista d’Usuaris d’Illa Roja repartim revistes, fullets informatius i material divulgatiu entre les persones que arriben a la platja. Alguns ja coneixen bé el moviment naturista; d’altres s’aturen a preguntar i mostren curiositat. Sempre m’ha semblat que aquestes converses senzilles són una de les millors formes d’explicar què és realment el naturisme: una filosofia basada en el respecte, la llibertat, la igualtat i l’acceptació del propi cos.

A mesura que avança el matí, la platja guanya vida. Hi ha famílies, parelles, persones soles i grups d’amics. Alguns són habituals d’Illa Roja; altres hi participen per primera vegada. Però tots comparteixen la mateixa voluntat de donar visibilitat a un moviment que continua defensant la convivència i la llibertat individual.

L’acte central està previst per a les dotze del migdia. La proposta és senzilla però carregada de simbolisme: formar una gran cadena humana al llarg de la platja. Quan arriba l’hora, més d’un centenar de persones ens donem la mà i formem una llarga filera que s’estén des del baixador fins a la gran roca d’Illa Roja. Mirant cap a una banda i cap a l’altra, costa veure’n el final.

La imatge és espectacular. La cadena serpenteja per la sorra, amb el Mediterrani a tocar i la illa vigilant silenciosament l’escena. Però més enllà de la fotografia, aquest gest representa una idea molt clara: la voluntat de mantenir vius els espais naturistes i de defensar el dret de cadascú a viure el seu cos amb naturalitat.

 

Mentre observo aquella llarga filera de persones agafades de les mans, no puc evitar pensar en la història d’aquest indret. Perquè Illa Roja no és només una platja. És una part important de la història del naturisme català i també una petita part de la meva pròpia història.

Hi vaig començar a anar quan tenia setze anys. Agafava el Mobilette del meu avi i baixava fins a aquesta cala que aleshores em semblava gairebé un paradís amagat entre els penya-segats de Begur. Per a un adolescent que començava a descobrir el naturisme, aquell espai representava una forma de llibertat difícil d’explicar avui.

Aquella Illa Roja de finals dels anys setanta i començament dels vuitanta era molt diferent de l’actual. Hi arribava menys gent, no existien les xarxes socials ni els telèfons mòbils, i la discreció formava part natural de l’ambient. Amb els anys hi vaig conèixer persones de tota mena: estudiants, treballadors, jubilats, famílies senceres i també algunes cares molt conegudes del món del cinema, del teatre, de la música i de la televisió. Evidentment no en diré cap nom. Precisament una de les grans lliçons que vaig aprendre a Illa Roja és que, sense roba, desapareixen moltes de les etiquetes que la societat ens imposa.

A la sorra tots érem simplement persones. No importava la professió, la fama, els diners o la posició social. Aquell actor que omplia sales de cinema, aquella cantant que sonava a la ràdio o aquell personatge que apareixia a la televisió compartien espai amb qualsevol altre usuari de la platja. I potser aquesta és una de les essències més profundes del naturisme: la igualtat real entre les persones.

A finals dels anys setanta, quan el país començava a recuperar les llibertats després de la dictadura, aquesta petita cala del litoral begurenc es va convertir espontàniament en un dels principals punts de trobada dels naturistes catalans. No hi havia associacions fortes, ni reconeixement legal, ni tan sols una acceptació social clara. Però hi havia persones que buscaven espais on poder gaudir de la natura amb llibertat i respecte. Illa Roja es va convertir en un d’aquests refugis.

Durant dècades, generacions de naturistes hi han trobat un lloc on sentir-se lliures. Però aquesta realitat no sempre ha estat fàcil de preservar. L’augment del turisme, la popularització de la cala i la progressiva desaparició d’altres espais naturistes han provocat periòdicament tensions i preocupacions entre els seus usuaris habituals. Més d’una vegada s’ha temut que la platja acabés perdent el seu caràcter històricament naturista.

La pressió urbanística sobre el litoral, els canvis en els hàbits turístics i la manca de relleu en algunes entitats han estat reptes constants. Tot i que a Catalunya la nuesa és plenament legal en qualsevol espai públic, la supervivència d’una platja naturista no depèn només de les lleis. Depèn sobretot de les persones que la fan seva, que la respecten i que en mantenen viva la identitat.

Per això, la defensa d’Illa Roja no ha consistit mai a excloure ningú, sinó a informar, sensibilitzar i fomentar la convivència. Tant el Club Català de Naturisme com l’Associació Nudista-Naturista d’Usuaris d’Illa Roja han treballat durant anys perquè aquest espai continuï essent un referent del naturisme a Catalunya. La seva tasca sovint és discreta: parlar amb els usuaris, repartir informació, organitzar activitats i recordar la història d’un lloc que molts desconeixen.

Potser per això la cadena humana té un significat especial. No és només una celebració. És també un homenatge a totes aquelles persones que, des de fa gairebé cinquanta anys, han mantingut viu aquest espai. Aquells pioners que van començar a freqüentar la cala quan encara era pràcticament desconeguda i que van contribuir a convertir-la en un símbol de llibertat.

Acabada la cadena humana, la jornada continua amb un vermut popular compartit a la mateixa platja. Les converses flueixen amb naturalitat. Es parla de naturisme, de platges, de projectes de futur, però també de la vida quotidiana. Hi ha retrobaments, noves amistats i moltes ganes de compartir experiències.

La normalitat amb què es desenvolupa tota la jornada és, probablement, el millor missatge que podem transmetre. Famílies amb criatures, persones grans, joves i visitants conviuen en harmonia, sense conflictes ni estridències. Una demostració pràctica que el naturisme no és cap extravagància, sinó una manera més de relacionar-se amb el propi cos i amb els altres.

Quan marxo d’Illa Roja, amb la sorra encara enganxada als peus i l’olor de mar a la pell, tinc la sensació que aquesta llarga cadena humana va més enllà d’una simple fotografia. És una manera de recordar-nos que les llibertats mai no són definitives. Cal exercir-les, defensar-les i transmetre-les a les noves generacions.

I mentre la roca d’Illa Roja queda enrere, penso que aquesta cadena no uneix només les persones presents aquest matí. D’alguna manera també uneix mig segle d’història naturista catalana, des d’aquells pioners dels anys setanta fins a les persones que avui continuen treballant perquè espais com aquest segueixin existint.

Perquè Illa Roja no és només una platja.

És memòria. És convivència. És llibertat.

✍🏽 Jordi Bassa Esteve, soci de l’Associació Club Català de Naturisme (CCN)